En les circumstàncies actuals, després de tants anys de viure i experimentar la bonesa de l’Ajuda a l’Església, ens trobem amb la seva desaparició de fet, amb la conculcació dels seus principis i en la dilució d’un sistema econòmic i pastoral que ha estat vigent en el nostre Bisbat i hi havia prestat un inestimable servei. 

Definició de l’Ajuda a l’Església:  

“L’Ajuda a l’Església (L’A.E.) és un instrument perquè l’economia de la nostra Església de Solsona sigui pastoral i estigui al servei de la pastoral. La doctrina que inspira aquesta afirmació se centra en la definició de l’Església com una família de fills de Déu, dintre de la qual hi ha d’haver una veritable comunió de béns. Ja els primers seguidors de Jesús vivien la comunió en la fracció del pa (Ac.2,42) i també en la possessió i donació dels béns (2Cor.8,13-15).  Aquesta comunió no és solament en l’ordre de les idees i dels conceptes, sinó que és la comunió de persones concretes. Suposa, per tant, unes actituds bàsiques de llibertat, participació i disponibilitat i uns gestos eloqüents i expressius d’intercanvi afectiu i efectiu.” 

En el moment present l’economia del bisbat ha deixat de ser pastoral i al servei de la pastoral i s’ha convertit en un instrument de “fer diners” al servei de l’exercici del poder i amb uns mètodes neoliberals contraris a l’esperit de l’Evangeli.

Finalitat de l’A.E.:

“Contribuir, a través de la gestió econòmica, perquè l’Església pugui ser signe del Regne de Déu, complint la missió rebuda per Jesús.” 

En l’actualitat, ni en la forma ni en el fons, l’economia del bisbat de Solsona no és signe del Regne de Déu; i en ocasions provoca escàndols.

Una Església de més comunió:

“Compartint de manera que a ningú li en falti ni a ningú li en sobri, tant en els diferents organismes i nivells d’administració, com a nivell de les persones.

Procurant: que tots els organismes pastorals disposin de medis semblants davant de necessitats semblants; que totes les persones que, per vocació, presten serveis dins l’Església, siguin assistits econòmicament, tenint en compte llurs necessitats, perquè puguin oferir gratuïtament allò que han rebut com un do de Déu, ja que no es pot vendre la fe ni cobrar l’amor.

Establint, per tal d’aconseguir-ho, uns canals de comunicació de béns entre els diferents nivells diocesans.” 

Actualment la comunicació de béns s’ha eliminat, deixant un corrent unidireccional de baix cap a dalt, anomenat “cotització” i primant la possessió de béns en detriment de la comunió. 

Una Església de més participació:

“En el coneixement de la realitat econòmica de l’Església, oferint a tots els nivells comptes clars, el màxim d’intel·ligibles i transparents, acompanyats d’una memòria sempre que calgui sobre la liquidació del pressupost.

En la gestió, deixant l’administració dels diferents fons en mans de seglars competents, controlats pels consells d’economia que macaran les línies a seguir i potenciant les juntes arxiprestals

En el sosteniment solidari de les necessitats de l’Església.

Per això demana a tothom: Interès per les informacions econòmiques, sol·licitant els aclariments que calguin. Participació personal en les juntes arxiprestals i consells d’economia. Una aportació econòmica responsable, periòdica i preferentment anònima.”

Tot això s’ha anat en orris. Les decisions es prenen de manera arbitrària per dues persones, deixant els organismes que obliga el CDC en meres tapadores. No donen a conèixer els comptes complets del bisbat i anul·len la participació corresponsable dels agents de pastoral, capellans i laics.

Una Església més lliure: 

“Que la seva única riquesa sigui la fe i l’amor. Que aquesta riquesa l’ofereixi a tothom gratuïtament (sense aranzels ni estipendis). Que només serveixi Déu i els germans, sense l’esclavatge del diner i del poder. Que camini sense pauses cap a l’autofinançament, depenent únicament de les aportacions lliures i responsables dels qui la formen i de la bona administració d’aquestes aportacions.” 

Actualment s’està creant una església de por, sense la llibertat de fills de Déu. La gratuïtat es considera cosa superada. Es tornen a cobrar estipendis i aranzels i confiant solament en els diners, instrument del poder. 

Una Església més pobra: 

“No buscant l’enriquiment. No tenint com a objectiu garantir la pròpia seguretat sinó proporcionar els medis necessaris a la pastoral i al servei al pobres. Revisant constantment les seves fons d’ingrés perquè també siguin pastorals, és a dir, siguin un testimoni i mai un antisigne.” 

Avui es busca els diners per damunt de tot, encara que els mètodes siguin l’especulació, l’extorsió i la mentida. L'ostentació és antievangèlica.

Abril 2007