Amb la celebració de la Quaresma i la Pasqua, les celebracions penitencials estan provocant les angúnies dels pobres rectors davant les invectives, cada cop més contundents dels bisbes més

constitucionals.

I quines alternatives ofereixen? Cap: la celebració personal és l’única alternativa possible. Doncs, la misericòrdia divina ho té ben difícil. El

mateix bisbe de Vic reconeix que alguns es demanaran si “això de la confessió encara es fa avui dia”, perquè fa temps que molts no veuen ningú confessar-se. (I el més trist -això ho diem nosaltres- és que, junt amb la pràctica del sagrament, es va perdent el sentit del pecat i del penediment davant Déu). Ens preguntem: qui posa més entrebancs a la

misericòrdia divina: el pobre rector que fa celebracions generals perquè creu que és l’únic mitjà de què són capaços els seus feligresos -com afirma el bisbe Romà- o bé la jerarquia que obliga tant la misericòrdia

divina com el penitent a ajustar-se a camins moralment inviables?

No sabem fins a quin punt arriba la necessitat intrínseca de la confessió “integra i sincera dels pecats”. Això ho han de dir els teòlegs, si la

jerarquia els ho permet. Però el cert és que la disciplina sacramental podria ser molt diferent de l’actual. I el que és més cert encara és que les riqueses de la confessió individual no les farem descobrir amb imposicions, sinó presentant-la com allò que realment és, pura oferta de la misericòrdia divina. Diu el bisbe Romà que la pràctica obligatòria de la confessió individual ha produït grans fruits de santedat a través de la història. No en dubtem pas. Però no diu res dels munt de patiment, angoixes i neurosis, que havien convertit el confessionari en una txeca i de les quals a l’Església no se li ha acudit mai demanar perdó.