LA FEBLESA DE L’AJUDA A L’ESGLÉSIA 

Tal com deien els Estatuts de l’Ajuda a l’Església, aquesta era un instrument perquè l’economia de la nostra Església de Solsona fos pastoral i estigués al servei de la pastoral. 

La doctrina que inspirava aquella afirmació se centrava en la definició de l’Església com una família de fills de Déu, dintre de la qual havia d’haver una veritable comunió de béns. Ja els primers seguidors de Nostre Senyor vivien la comunió en la fracció del pa (Ac.2,42) i també en la possessió i donació dels béns (2Cor.8,13-15). 

Aquesta comunió no era solament en l’ordre de les idees i dels conceptes, sinó que era la comunió de persones concretes. Suposava, per tant, unes actituds bàsiques de llibertat, de participació i de disponibilitat, i uns gestos eloqüents i expressius d’intercanvi afectiu i efectiu. 

Durant molts anys l’Ajuda a l’Església va viure d’aquestes fonts i fa fer realitat, amb tots els defectes propis d’una realitat humana i, per tant, perfectible, aquells plantejaments evangèlics i pastorals que esmentàvem. I és per això que la comunió de béns, la gratuïtat, la col·laboració personal, l’intercanvi, la voluntat, la fe i la confiança mútues foren el motor que feien que l’Ajuda a l’Església estigués tants anys present en el nostre Bisbat donant bons fruits. I no solament fruits en el camp de la pastoral (els fidels se’n fiaven, col·laboraven i no s’escandalitzaven perquè la Santa Missa, els Sagraments, les pregàries i, en definitiva, totes les manifestacions de l’Amor gratuït de Déu no es barrejaven amb el soroll dels diners), sinó també en el camp de l’economia i de la seva gestió. 

Tots recordem com la gent participava en l’economia de les parròquies, dels arxiprestats i del bisbat d’una manera altruista, periòdica i quasi sempre anònima, i a través del flux de comunicació de béns es van poder sufragar totes les despeses: el pagament de les nòmines dels capellans (n’hi havia més que no pas ara que no estaven jubilats i cobraven la nòmina sencera), la compensació de les seves despeses pastorals (quilometratges, etc.), la gestió de la cúria diocesana, les despeses pastorals de les delegacions, la pastoral de conjunt dels arxiprestats, les obres en les parròquies i rectories habitades pels capellans, les inversions en béns de lliure disposició per fer-los més rendibles sense especulacions de cap mena... 

Però... l’Ajuda a l’Església tenia un però. La base en què se sustentava era feble. Les actituds bàsiques de llibertat i de generositat, de confiança i de disponibilitat, com totes les actituds que es deriven de la doctrina de Nostre Senyor Jesucrist, són d’una feblesa tal que, si no s’alimenten contínuament des de la fe i des de l’amor, amb la Paraula i la pregària, es trenquen fàcilment des de dos angles diferents. 

Per una banda, des de la base: sempre s'havia d’estar lluitant –i a voltes grinyolava-, contra l’egoisme personal, els interessos privats, l’economia dominant en un món competitiu i liberal, les trampes en la gestió... i tants altres elements que atempten contra las actituds cristianes.  

Per altra banda, des de les altures: i no ens referim a les altures del cel, sinó a les altures jeràrquiques que molt sovint utilitzen l’economia, no per a la pastoral, sinó com a instrument de poder, de compra de voluntats, d’ostentació, d’extorsió i d’acumulació de riqueses a qualsevol preu. 

I això és el que ens ha passat. L’Ajuda a l’Església ha fallat pel punt feble que tenia: la seva base evangèlica. Només ha calgut l’empenta decidida de dalt perquè fes fallida tot plegat i caigués víctima de la seva debilitat, a causa de la desmotivació, de l’egoisme, dels escàndols provocats i de la desídia de tots. 

Ha estat com matar la gallina dels ous d’or. Ara vénen les lamentacions: que no hi ha diners, que la culpa és de la mateixa Ajuda a l’Església que no funcionava i tantes altres afirmacions gratuïtes i sense escrúpols que es profereixen. 

Potser ara només queda enyorar l’evangeli i esperar temps millors?

FÒRUM ONDARA, NOVEMBRE 2007