A BETLEM ME'N VULL ANAR... No siguem rabadans creguts!

Acabo de rellegir pausadament, a recer de la llar de foc, el Poema del Pessebre, de Joan Alavedra, i el Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra. He disfrutat amb la tendresa i profunditat de l’un i amb la vigorosa paraula de l’altre. I m’ha assaltat el pensament de fer una petita glossa als versets d’en Sagarra tan coneguts:

Tots els camins van a Roma,

tots els camins, ja ho sabem!

Tots els camins van a Roma,

però no van a Betlem!

A Roma s’hi pot anar amb ínfules de saviesa i de grandeses civils i eclesiàstiques, de glòria i de poder, a celebrar grans festes i concentracions i a fer coses importants per marcar la història. Però qui així hi vagi, mai no encertarà l’insignificant camí de Betlem.

És el camí de la senzillesa, de la pobresa, de la confiança i de la simplicitat de cor, el camí de sentir-se com tothom... com els pastors... com Josep, Maria... com els pobres Reis. (Em deia un nen a catequesi: "Què poc or deurien tenir els Reis per donar a Jesús, ja que la família de Jesús va continuar pobre com abans!"). A Betlem, en Jesús tothom hi troba bondat, benignitat, magnanimitat. Perdó i pau. No hi busquéssim pas res més: llavors ni Betlem no trobaríem.

La tendresa de cor i la delicadesa de tracte, i la paciència i el perdó són virtuts cristianes originals, perquè venen dels orígens. I també originals, perquè encara són massa escasses en el món i, àdhuc al mateix si de l’Església, gairebé per encetar.

Si no us feu com uns infants, no entrareu al Regne del cel, dirà Jesús predicador. Aprenem del Jesús infant la tendresa, la innocència, la bondat de cor, la grandesa d’ànim. La humilitat, en definitiva, és l’únic camí per a arribar a Jesús, que és el cor del Regne, el Betlem dels pobres.

FÒRUM ONDARA, desembre 2007