CARTA DE RESPOSTA AL BISBE DE SOLSONA, SOBRE LA CELEBRACIÓ DEL SAGRAMENT DE LA PENITÈNCIA

Benvolgut Sr. Bisbe:

En la reunió periòdica del Fòrum Ondara, vam parlar, naturalment, de la seva carta, que trobem molt correcta en la forma, però dura en el contingut, que inclou una mena d’ultimàtum: “Us demano que ens ajudem mútuament a donar per definitivament acabada aquesta pràctica”.

Miri, Sr. Bisbe, no hi ha més alternativa: o fem les celebracions comunitàries com fins ara, o ens quedem sense res. Si vol, ja ho farem (en el moment oportú també ho fem) d’exhortar a la confessió individual i íntegra i de posar-nos al confessionari, però sabem sobradament que no ens escoltarà ningú, llevat d’algunes persones escrupoloses que no la necessiten. Creiem sincerament que en aquesta resistència de la gent hi hauríem de saber veure un signe dels temps: la gent avui és molt gelosa de la seva intimitat i no suporta en aquest camp cap mena d’extorsió. Per altra banda, nosaltres ens adonem cada vegada més de la necessitat de ser summament respectuosos. A l’evangeli no hi trobem ni rastre d’extorsió. Recordem el sofriment que durant segles havíem ocasionat amb un sagrament que, d’instrument de la misericòrdia divina, havíem convertit en instrument de control i de domini i, en alguns casos, de tortura.

El greu, Sr. Bisbe, no és pas que la gent no passi a detallar els seus pecats al confessionari (tots els que portem hores i hores de confessionari sabem prou bé que el 98% era pura rutina i acusació impersonal). El greu és que la gent està perdent a marxes forçades el sentit del pecat. I això és el que intentem fer amb les nostres celebracions comunitàries, mantenir el caliu, mantenir viu, a la mesura del possible, el sentit del pecat i del perdó de Déu.

Ens agradaria que pogués comprovar personalment el que nosaltres, almenys cada Advent i Quaresma, tenim el goig d’experimentar: la gent surt de les celebracions contenta i confortada, amb ganes de ser millor.

Sincerament, vostè creu, Sr. Bisbe, que Déu ens farà retret d’haver fet pels nostres fidels allò que crèiem que era el millor o que era l’únic que podíem fer? Ens dirà que estem contra la llei, però potser, tampoc no hi estem tant. Perquè, ben mirat, no fem sinó complir el que ens ordena el cànon 1752, quan diu que la “salus animarum” ha de ser sempre la llei suprema. I si nosaltres un dia hem de donar comptes d’haver conculcat la llei, els bisbes, amb el Papa, n’haureu de donar d’haver imposat i urgit unes lleis tan poc misericordioses.

Rebi aquestes nostres ratlles com a exercici del diàleg pastoral que no tenim gaires ocasions de mantenir.

Respectuosament, 

Fòrum Ondara

Desembre de 2007