UN DÉU SENSE MÓN

L'elecció del cardenal Ratzinger, en altres temps un dels teòlegs més progressistes, com a papa Benet XVI ens ha fet recapacitar sobre el gir que, a cavall dels anys 70, va fer l'Església en general i amb ella molts personatges significatius (Ratzinger, Danielou, Urs V. Balthasar, De Lubac, Gerard Lohfink, etc.).

Un gir plasmat en el Codi de Dret Canònic i el Catecisme Romà, que va suposar la crisi de la renovació conciliar i que avui dia està representat pels neomoviments i la major part dels capellans joves. A l'Església Espanyola es va materialitzar, poc després de l'esperançadora Assemblea Sacerdotal, en el famós cop de timó, sota la presidència del cardenal Suquia.

Què és el que va passar? Segurament que el fenomen és molt complex. Es parla d'una reacció als excessos del sector progressista, de l'amenaça d'un procés imparable de secularització que tindria el seu exponent en el maig del 68, del perill d'una dissolució eclesial. Però també és veritat que hi havia un sector de l'Església, i sobretot de la jerarquia, que sempre s'havia mirat de reüll el Concili, que mai no havia acabat de creure-hi i que, en aquestes circumstàncies, va aconseguir imposar la seva llei. La seva hegemonia es va refermar amb el llarg pontificat de Joan Pau II.

El fet és que aquells que havíem cregut en el Concili i havíem procurat mantenir-nos fidels a les seves directrius ben aviat vam quedar relegats per la institució

Però, ¿en què va consistir aquest gir o cop de timó? Podríem dir que va consistir en un replegament en Déu, refugi segur (Déu no els podia fallar), o, si voleu, un replegament en l'espiritualitat. Però el pitjor és que replegant-se en Déu, l'Església va replegar Déu. Quan el Déu de Jesucrist ho és tot menys un Déu replegat. Quan el Déu de Jesucrist és un Déu totalment abocat als homes, que va davallar del cel "per nosaltres i per la nostra salvació". D'un món sense Déu vam passar a un Déu sense món. Per altra part, el replegament en un Déu encastellat va donar lloc a una Església monolítica, basada en el centralisme, l'autoritarisme i l'uniformisme, l'antítesi d'aquella Església acollidora, fraternal i corresponsable del Concili.

Com va dir Jesús, "calia complir això sense deixar allò altre" (Mt 23,23). Aquest moviment espiritualista hauria pogut ser saludable, insuflar a l'Església una alenada de vida, si s'hagués presentat sense exclusivismes i desqualificacions, com a complement de la tendència socialment més compromesa. En efecte, si es creia que el compromís temporal havia afeblit la relació amb Déu, res més benvingut que un reforçament espiritual; no pas basat en reglaments sense ànima, dels qual molts capellans tenim una trista experiència, sinó en una espiritualitat viva, realista, compromesa, arrapada a la vida, que porti a una veritable experiència de Déu.

El sector més conciliar, per la seva part, hauria pogut aportar la seva proximitat i solidaritat amb la gent i els seus problemes que va proclamar el Concili (GS 1) i que és essencial al cristianisme.

La confrontació que acabem de descriure ha ocasionat al nostre bisbat, un bisbat de petites dimensions que sempre havia gaudit d'un clima familiar, una veritable fractura entre els fidels i sobretot entre els capellans. El bisbe, amb aires cada vegada més absolutistes, s'ha acantonat obertament amb un grup de capellans de la seva confiança, preferentment joves, amb aires cada vegada més messiànics, per dur a terme els seus projectes pastorals. Fa la impressió que els altres, relegats a una segona categoria, hi som de més a més, com "de relleno", per cobrir els serveis habituals.

És una pena, perquè aquesta situació crea inevitablement recels i malestar, posa en perill la comunió i impossibilita la franca col·laboració.

Una altra conseqüència d'aquest acantonament exclusivista és que, en uns moments de suma indigència com els que estem passant, es desaprofiten laics valuosos, capellans relativament joves destinats a ministeris anodins, i capellans grans, amb plenitud de facultats i experiència contrastada, capaços encara de portar qualsevol parròquia.

Per altra banda, el malestar i ressentiment frenen l’interès i disponibilitat de molts clergues i laics. Creiem que és una situació prou greu, perquè ens la replantegem seriosament, si no volem prendre mal i neutralitzar la nostra labor pastoral.

Juliol 2005