SOLSONA: LA COMUNIÓ DIOCESANA EN PERILL 

Amb motiu del primer aniversari, el Fòrum Ondara vam presentar al bisbe Traserra una detallada revisió del seu primer any de pontificat, que, a petició seva, no vam fer pública per discreció. Si bé és veritat que el bisbe es va prestar a dialogar, també ho és que a la pràctica no en va fer el mínim cabal i que la situació s’ha anat encara degradant. És per això que ara hem decidit fer pública aquesta nota. 

Manca d’espais de diàleg i reflexió 

• Aquesta és la primera constatació que fem. I els pocs espais que hi havia han desaparegut o s’han deteriorat.

• No hi ha Consell Diocesà de Pastoral; no s’ha  reconstituït.

• El Consell del Presbiteri es reuneix un o dos cops a l’any. I el darrer que es va fer es va dedicar a una exposició magistral sobre el catecumenat. El bisbe redacta l’ordre del dia passant per sobre de la Permanent, els precs i preguntes s’han de presentar amb anticipació per escrit i no consten mai a l’acta; i no sempre és ben fàcil el diàleg.

• Quelcom semblant es podria dir del Consell d’Ajuda a l’Església.

• El bisbe fa obres, du a terme reformes organitzatives, engega iniciatives pastorals sense acabar de revelar els seus projectes i intencions.

• Hi ha un Consell de Govern, del qual formen part els nou arxiprestos, que es reuneix mensualment, però que s’ha de limitar a dir amén a les decisions del bisbe.

• En resum, podem afirmar que no existeix cap espai diocesà de diàleg sincer, fraternal i lliure on puguem compartir entre tots les nostres preocupacions reals, pors, esperances i neguits.

 Discriminació de capellans i laics

Fa la impressió que el bisbe compta només amb una colleta de capellans, preferentment joves, i de laics selectes, formats a l’Escola d’agents de pastoral, per impulsar els projectes pastorals del bisbat, mentre els altres, que no són de la seva devoció, no compten o compten només com a peons per a complir les tasques ordinàries de l’Església.

Mostra una clara predilecció pels pocs capellans joves que tenim, més espirituals i més segurs, que estan per sobre de totes aquelles preocupacions temporals del Concili, i pels laics formats a la seva escola.

Amb el pretext de la manca de capellans, s’ha impulsat una nova organització pastoral que divideix les parròquies en parròquies de referència i adscrites. Divisió que pot derivar fàcilment en dues castes de capellans i fomentar els recels i la inhibició de molts d’ells. A això cal adjuntar-hi una distribució poc racional i alguns nomenaments sense cap ni peus.

En la línia del pensament únic, se censuren no solament escrits sinó també persones. És veritat que els fidels tenen dret a sentir l’ensenyament del magisteri, però potser també tenen dret a sentir d’altres veus.

Tot plegat fa que hi hagi tot un estoc de capellans i laics, els més inquiets i de tarannà més progressista, que, en un temps de penúria com el nostre, queden pràcticament fora de joc.

Deteriorament de la comunió diocesana

Això és el que creiem que fa especialment greu la situació del bisbat. A poc a poc s’ha anat deteriorant aquell clima de comunió i de confiança que sempre havia caracteritzat el nostre bisbat i que en les difícils circumstàncies actuals seria més necessari que mai. Per bé que ens havíem proposat expressament que les polítiques episcopals no arribessin a dividir-nos mai entre nosaltres, en un bisbat petit i familiar com és el nostre, les discriminacions són especialment sentides i donen lloc a poc a poc a un clima de malestar i malfiança que fàcilment genera inhibició, recels i divisions.

En ocasió de la seva entrada, el bisbe Traserra ens va dir que era molt conscient que pujava a un tren en marxa. Però des del primer moment es va poder veure que venia decidit a capgirar la situació i fer foc nou. El programa que ha impulsat és clarament conservador, de caire neocatecumenal. És possible que al bisbat es facin més activitats que mai, però la major part, tant de capellans com de laics, no se les senten com a seves. Això és més greu en un bisbat en què tothom estava al corrent de tot i hi podia dir la seva.

Total que, si la missió primordial del bisbe és la de ser principi de comunió en la diòcesi, en el nostre cas ho està esdevenint de desunió. 

Abril 2004