|
SOBRE L'ACOLLIMENT DE LES PERSONES A L’ESGLÉSIA
Feia dies que volíem dir-hi la nostra, perquè
ens sabria greu que un tema tan interessant com el que van encetar els
nostres companys de Girona quedés enterrat. El mateix bisbe de Girona
admet que la qüestió necessita un debat més aprofundit a partir d'un
coneixement ben documentat i il·luminat per un competent assessorament.
Sobre
l'afirmació del bisbe de Girona quan diu que comunicats d'aquesta mena
"aprofundeixen la divisió en el presbiteri i són causa de
sofriment per a molts germans preveres i també religiosos i
laics", li diríem que la divisió ja fa temps que existeix i que
també hi ha molts germans preveres, religiosos i laics que sofreixen
amb l'actual situació. Les paraules del bisbe ens recorden una mica les
de l'Aznar quan deia que de la renovació de l'estatut i del finançament
no se'n podia parlar, perquè ara Espanya anava bé i ho podríem
espatllar. Naturalment, anava bé, segons per a qui.
Tant de bo, com diu el bisbe, que l’Església local -i per què
no la universal?- pogués ser un espai de diàleg i de comunió
fraterna. Però, ara per ara, és molt difícil. Ell mateix ho va poder
comprovar al Concili Tarraconense, del qual era secretari. Per això, no
sabem fins a quin punt ara pot invocar les seves resolucions. Ell sap
prou bé que el Concili volia dir moltes més coses i no se les hi va
deixar dir. Què se n'ha fet de la carta que va servir per a desencallar
les coses i que els bisbes ens van prometre que farien arribar a Roma? I
en aquesta carta s'hi airejaven temes com el de la moral sexual i el dels divorciats tornats a casar.
Mai ningú no n'ha sabut res més. I així acaba gairebé sempre el diàleg
a la nostra Església: dues tasses del mateix.
Però, tornant al nucli del problema, que és el que realment
interessa i que la Reflexió del Fòrum Joan Alsina recull en el número
2, després de donar-hi voltes, hi voldríem fer la nostra petita
aportació, encara que només sigui per a tirar una mica de llenya al
debat i no deixar-lo apagar...
Ens sembla que s'haurien de marcar i destriar quatre passos:
-
Hi
ha el problema del matrimoni i de l'adopció per part dels
homosexuals. Sobre la conveniència de l'adopció, mirant sempre el
bé de l'infant, creiem que els qui ens ho han de dir són els
entesos: educadors, psicòlegs, sociòlegs... Sobre el matrimoni,
pensem que tenia molta raó el ministre francès Jospin: quan ens
demanem si els homosexuals poden contreure matrimoni, potser que
comencem per aclarir què és el matrimoni i si convé o no
canviar-ne el significat.
-
Sobre
el segon punt, tots hi estaríem d'acord. Gràcies a Déu, ha
canviat l'actitud de l'Església envers els transgressors. Tots ens
identifiquem amb les actituds pastorals de respecte, comprensió i
acolliment envers els molts cristians que es troben en circumstàncies
particulars difícils i doloroses, tal com recomana l'Exhortació
Apostòlica Familiaris Consortio i el bisbe recorda en la
seva carta.
-
Hi
ha, en tercer lloc, la qüestió ètica, que és la més important i
la més espinosa i que engloba tant els homosexuals com els
divorciats tornats a casar o a ajuntar. (Naturalment que el problema
ètic no és el mateix, però sí que la seva situació eclesial és
molt semblant).
Si
bé sempre hi ha hagut homosexuals i reajuntats, hem de reconèixer
que, com a tal, els dos fenòmens són nous. Primer, pel nombre. Els
divorciats abans eren comptats i els homosexuals es mantenien en el
secret. Ara, tant els uns com els altres, cada vegada són més. Abans
el divorci s'atribuïa simplement a la falta de virtut i
l’homosexualitat era considerada una aberració moral. Ara, amb una
nova comprensió del matrimoni com a comunió de vida i d'amor, el
divorci esdevé sovint inevitable i s'ha comprovat que
l'homosexualitat és una condició personal que no depèn de la
llibertat.
Tant un fenomen
com l'altre són, en la nostra societat, sobretot pel que fa als
divorciats i homosexuals cristians, una font de sofriment immensa. I
això és el que realment importa i el que inspira el comunicat del Fòrum
Joan Alsina. Com ajudar aquestes persones en el seu sofriment? Com
ajudar-les a refer o endegar amb il·lusió la seva vida? Per això el
Fòrum basa tota la seva reflexió en l'actitud d'acolliment de Jesús.
Com fa veure el teòleg A. Gesche (DIOS PARA PENSAR. EL MAL Y EL
HOMBRE. Salamanca 1995), tradicionalment l'Església s'ha fixat més
en la culpa que en el sofriment, al revés de Jesús, que donava molta
més importància al sofriment de les persones, de manera que el pecat
sovint sembla com si no comptés per a ell (es pot comprovar en la
mateixa paràbola del fill pròdig).
Davant d'aquest immens problema, a part de la
comprensió que pugui demostrar i recomanar, la resposta de l'Església
jeràrquica, tant per als homosexuals com per als divorciats, és única:
continència sexual absoluta. Una resposta que fa la impressió,
almenys, de poc realista. Vosaltres creieu que es pot exigir a
tants milers i milions de persones, que s'ha de suposar que no han
rebut el carisma de la virginitat, una heroïcitat com aquesta? Es que
el bon Déu els la exigeix? Aquesta és la qüestió. No voldríem
donar gat per llebre, enganyaríem la gent i ens enganyaríem
nosaltres. Però, quina és la veritat ètica? Tan clar ho veu l'Església,
com per carregar un farcell
tan feixuc? Ho ha estudiat prou obertament, en diàleg franc amb la ciència
i la cultura actual? Ens sembla que s’ho val, quan en depèn la
felicitat de tantes persones. Diu el bisbe de Girona que, per sincer
amor a aquestes persones, “no podem acontentar-les amb afirmacions o
solucions ambigües”. Doncs, què hem de fer? Desesperar-les amb els
clars i recents pronunciaments de l'Església? Quantes vegades haurem
sentit dir a pares ben cristians: “Tant de bo que el meu fill pugui
refer la seva vida; almenys que no sigui un desgraciat”. L'expressió
dels pares “almenys que...” delata que ells mateixos reconeixen
que el capteniment dels fills no és segurament l’ideal, però
creuen també que han de ser comprensius. Que hi ha uns valors
fonamentals, com són l’amor i felicitat dels seus fills, que estan
per damunt de totes les lleis i formalitats. I no ens va dir Jesús
que Déu era un bon Pare?
-
El
quart punt no és de caràcter ètic, sinó pastoral. Per sobre de
la qüestionable qualificació ètica de les diverses situacions i
sense furgar en la intimitat inviolable de la consciència, el Fòrum
Joan Alsina proposa “poder oferir-los la possibilitat de poder
celebrar el seu compromís de donació mútua amb algun ritu que
expressi i signifiqui la benedicció del Pare, que els convida, com
a tots els fills i filles, a participar i a donar testimoni del seu
amor”. I, en la mateixa línia, afegeixen: “Excloure'ls de la
vida sacramental o de qualsevol ritu cultual és injust i inhumà”.
Com hem dit al començament, cal tenir ben clar
que no es tracta d'una qüestió ètica, sinó de prudència pastoral.
D'entrada hem de dir que això que pot semblar tan escandalós és el
que fan més de quatre capellans, amb els tornats a casar. Al cap i a la
fi no es tracta sinó de la ritualització d'allò que l'Església està
tipa de dir tant a homosexuals com a reajuntats: que ella no els deixa,
que els estima i que Déu també està amb ells, en la seva peripècia
humana, i que els acompanyarà sempre. Suposem que el que més retreu a
la jerarquia és el temor que aquesta benedicció s'identifiqui, contra
els seus principis, amb una aprovació ètica de la seva conducta. Es
poden desvincular les dues coses, l'una de l'altra? Els capellans del Fòrum
creuen que sí. Que es pot acceptar sempre la persona sense acceptar
necessàriament els seus principis. Es el que fan la majoria de pares
cristians.
Juny 2004
|